Sant Miquel de Solterra
Diumenge, 1 de febrer del 2026
Ja trigàvem a fer una excursió només de germanes, així que aquell diumenge vam decidir anar juntes a explorar per primer cop el parc natural de les Guilleries, fent el seu cim més alt, Sant Miquel de Solterra.
He llegit en un wikiloc random que al cim de Sant Miquel de Solterra, també conegut com a Sant Miquel de les Formigues, cada any es produeix un fenomen ben curiós. Quan l’estiu s’acosta al final, entre finals d’agost i principis de setembre, grans estols de formigues alades s’enfilen muntanya amunt impulsades pels seus cicles naturals. Un cop arriben al cim, moltes acaben morint progressivament, repetint un patró que es dona any rere any des de temps immemorials.
Aquest indret també està envoltat de llegendes. La més coneguda explica que uns pescadors, atrapats per una violenta tempesta al mar, van prometre que, si tornaven a veure terra ferma, hi construirien una capella en agraïment. El primer cim que van albirar va ser aquest mateix, on van aixecar l’ermita de Sant Miquel.
Selva
1203 m
Amb el temps, la tradició popular va afegir un aire encara més enigmàtic al lloc. Es diu que les formigues es van establir a la muntanya, movent-se lliurement fins i tot dins de la capella i pujant sovint fins a l’altar, on hi havia la figura de Sant Miquel amb l’espasa en repòs.
Segons la llegenda, una formiga va arribar a mossegar el sant, i d’aquella ferida en va brollar sang. Enfadat, Sant Miquel les va maleïr, condemnant totes les formigues del cim a morir-hi per sempre, R.I.P.
La Rut i jo vam fer aquesta excursió a l'hivern, però tinc curiositat per tornar-hi a la tardor, tot el fullam i el paisatge indica que deu ser preciós quan els arbres comencen a canviar de color.
La ruta també et fa passar per la vora de rius, prop d'algun salt d'aigua o runes de masies abandonades.
