Le Pique Longue
6a
Divendres, 18 de setembre de 2026
Amb en Tivi hem tornat a Montserrat! Aquest cop hem escollit una agulla a prop del Monestir, la Granota (que, si algú hi veu una granota, que m’avisi, perquè no acabo d’entendre el nom). Així doncs, hem deixat el cotxe a l’aparcament del Monestir i ens hem dirigit cap al camí de Sant Miquel, que passa a la vora del funicular. Hem agafat unes escales cap a la dreta que ens portaven al Camí de Fra Garí, on estava el peu de via. De fet, aquest personatge té una llegenda interessant, però l’explicaré més endavant.
INICI
Llarg 1 (IV+) + 2 (V)
Els primers llargs els hem ajuntat sense problemes, ja que sumaven 40 m i eren pràcticament del mateix grau. És una agulla amb moltes vies i la pintura verda que, en altres temps, ajudava a marcar els parabolts ha marxat bastant. No m’he confós de via gràcies al croquis, que indicava clarament que calia travessar la fissura i anar per la seva esquerra un cop haguéssim avançat un arbre.
Quan acabes el segon llarg, tornes a parar al Camí de Fra Garí, concretament et trobes amb la seva cova! Ara és més aviat una cisterna d’aigua, però tenia curiositat: per què en Fra Garí tenia una cova? No vivia amb els seus col·legues ermitans? I per què tenia el seu propi camí també? Doncs bé, la resposta ha resultat ser més fosca del que m’esperava.
Llegenda time
Es diu que hi havia un ermità a Montserrat conegut per tenir un gran do per guarir, en Joan Garí. És per això que el comte de Barcelona, ni més ni menys que en Guifré el Pilós, li va portar la seva filla Riquilda, que estava posseïda.
Malauradament per a en Garí, es tractava d’una trampa del Diable. Aquest va endimoniar la noia per temptar l’ermità i, quan el comte la va deixar a les seves mans perquè la curés i va tornar cap a Barcelona, en Garí no es va poder resistir i la va violar.
En Dani Cortijo té una manera interessant d’explicar-ho al seu blog:
Avui dia podem analitzar la moral de l’època en la qual "la temptació de la dona endimoniada" servia per justificar abominables crims, sense acceptar que el problema era de vegades la pròpia doble moral sexual malaltissa i la prepotència masclista, però bé, prosseguim...
Doncs bé, en Garí es va quedar loquíssimo perquè ell, home de Déu, acabés de cometre un acte semblant. La seva solució? Assassinar-la i enterrar-la al peu de l’ermita 😀.
Però, és clar, Déu sabia el que havia fet, així que va decidir anar a Roma a obtenir la penitència del Papa.
El Papa, òbviament, va flipar bastant, i li va dir que seria difícil perdonar-lo, però que era decisió de Déu, of course. Així que va fer un cercle al voltant del fra Garí amb el seu ceptre i va dir que, si s’enfonsava en els següents segons, era un senyal que Déu l’enviava a l’infern. Com que no hi va haver cap desastre natural miraculós, el Papa va decidir castigar-lo ell mateix i obligar-lo a viure com l’animal que era:
El teu pecat és tan gran que no sé pas si té perdó.
Com una bèstia has pecat, com una bèstia has de fer penitència.
Torna a Montserrat, camina sempre de mans a terra. No et rentis mai més ni toquis aigua si no és per beure.
No diguis mai més paraula, perquè les bèsties tampoc no enraonen.
Menja herbes i arrels de la muntanya.
No et posis al damunt cap fil de roba, rep del tot els raigs del sol i la humitat de la serena.
Fuig i esquiva el tracte de la gent.
No miris mai el cel, perquè no n'ets digne.
Com un animal, fra Garí va tornar a Montserrat, complint el seu càstig durant anys en la cova que m'he trobat. Va passar tant de temps que es va tornar irreconeixible, i el mateix comte Guifré el va capturar un dia que estava caçant per la muntanya. Com que era una bèstia tan curiosa, el va portar empresonat a Barcelona per fer una mica de show davant dels seus amics nobles.
Així doncs, en el seu banquet va presentar la bèstia davant del públic, amb nobles i caçadors, dels quals ningú reconeixia l’animal. Era un banquet en honor al seu fill, el príncep Miró, que just havia nascut feia tres dies. Tothom es mirava l’animal bocabadat, però més bocabadats es van quedar quan el nen de tres dies d’edat, de sobte, diu clarament:
“Alçat, Garí, que Déu ja t’ha perdonat”
Fra Garí va acabar així el seu càstig i es va aixecar finalment. El van reconèixer i el comte Guifré va recordar la seva filla i li va demanar que li expliqués què havia passat. En Garí li va explicar tot i li va demanar que li donés el càstig que calgués, però al comte no li va semblar necessari castigar qui Déu ja havia perdonat. Això sí, li va demanar de veure on havia enterrat la seva filla.
L’ermità així ho va fer i, per sorpresa de tothom, quan van desenterrar la Riquilda es van trobar la princesa viva! La noia va dir que era gràcies a la Mare de Déu i que es volia quedar per sempre a Montserrat.
Curiosa decisió, fer-te veïna del teu violador i assassí, coses de llegendes suposo.
El comte, content, va fer construir un monestir de monges per a la seva filla, i en Garí va ajudar en tot el procés d’aquesta construcció. Aquest monestir va acabar sent l’actual Santa Cecília de Montserrat i la Riquilda en va ser la primera abadessa.
Fi.
La Cova d'en Fra Garí
Les fonts i fotografies que he utilitzat per aprendre sobre la llegenda són els blogs Altres Barcelones i Tot Montserrat, i la Viquipèdia.
Rajoles rere el quiosc del Carrer Comtal, on abans hi havia hagut la presó on Fra Garí restà tancat
Monument a Fra Garí a Stanovice (Txèquia).
La llegenda es va difondre per tot Europa.
Llargs 3 (V) + 4 (IV+)
A l’esquerra de la cova de la bèstia hi ha un arbre a l’inici d’una canal, les arrels del qual t’ajuden a grimpar cap a l’inici del següent llarg. Hi ha bastantes vies en tota la paret, fins i tot dues cordes fixes si entres massa per la canal. Per detectar la nostra, ens ha anat molt bé veure una foto de l’inici com la que us deixo aquí.
Els següents dos llargs també es podien ajuntar amb facilitat, ja que és tot recte. Aquest cop, però, són 50 m i jo, amb 13 cintes, no en tenia prou: me n’han faltat 3 o 4, aviso. També, a l’últim tram, la corda ja pesa bastant, però són els passos més senzills del llarg.
La reunió m’ha fet una mica de ràbia: has d’estar penjada completament a la paret, mentre que, si l’haguessin col·locat un pèl a la dreta, encara tindries un balconet/jardí. Hi ha com 4 parabolts, 3 d’ells units amb un cordino blanc.
Llarg 5 - IV+, 20m
Llarg còmode per l’esquerra d’una fissura fins a arribar a un arbre. Es pot fer reunió en aquest o en un bon pont de roca que queda més amunt, just abans d’una xemeneia.
Llarg 6 - 6a, 10m
Jo aquí m’he equivocat. Pensava que s’havia de grimpar la xemeneia i després anar cap a la dreta, ja que hi ha una altra R. Doncs allò no s’ha de tocar, és per a la tornada. Així que he pujat sobre l’agulla, on per sort hi havia un camí equipat i he pogut assegurar en Tivi des de les instal·lacions. No hem fet un 6a per res: per arribar a aquest, s’havia de creuar la xemeneia caminant i seguir fins a arribar a un mur clarament de 6a i de 10 m.
Cordes que van d’una agulla a l’altra i que no sé per què són.
Per anar cap al següent llarg, hem caminat per una aresta on, a part de ferrades i camins equipats, he vist cordes entre agulles que m’han sorprès bastant. No sé si hi són perquè estan equipant alguna cosa, però m’agradaria esbrinar-ho.
Les vistes del Monestir, les Gorres i Sant Benet eren 
perfectes.
Inici llarg 7.
L'ermita de Sant Benet i la Prenyada.
El Monestir.
Ermita de la Santa Creu. Tancada al públic perquè hi viu un ermità, lol.
Ferrada per accedir a l'agulla que he pujat escalant sense voler, ja que la via no era per aquí.
Llarg 7 - V, 20m
Tan debó l'últim llarg ens hagués deixat al cim de l'última agulla per acabar de gaudir de les vistes, però no ho ha fet.
La reunió estava just abans i m'ha deixat amb la mel als llavis després de fer l'últim llarg ben bonic, potser diria que el més maco de la via i tot.
DESCENS
Després de fer un ràpel a l’última reunió, hem tornat cap a la xemeneia, la qual hem grimpat per muntar el ràpel final a la R que m’ha despistat al sisè llarg. Aquest ràpel no és de 60 m ben justets.
Hem acabat de baixar caminant pel camí del Fra Garí.
