Haus-Estrems
V+
Dijous, 24 de setembre del 2026
L’Eric i el Víctor, també coneguts a la UECH com els Tetes, tenen ganes d’aprendre a fer via llarga. Per això, aquesta setmana ens van proposar a l’Óscar i a mi d’aprofitar el dijous festiu i anar a fer-ne una junts. Van escollir els Gorros, coneguts per ser una bona escola d’iniciació, i vaig proposar que ells fessin la famosa Via del Carles, mentre l’Óscar i jo els vigilàvem de prop, just al costat, a la Haus-Estrems, una via de l’any 1945! Coneguda a la seva època, era considerada una de les millors vies en lliure de tot Montserrat i sense expansions.
L’Óscar i jo hem seguit al màxim aquesta filosofia, confiant solament en les R, a vegades noves, a vegades no tan noves, els pitons fossilitzats pel pas del temps al tercer llarg i els nostres friends i merlets, que ballaven contents en qualsevol flanqueig.
L'Eric començant la Via del Carles
INICI
Llarg 1 - III, 40m
El Gentleman em deixa muntar el primer llarg, que és un passeig tan còmode que oblido el meu deure de col·locar assegurances de tant en tant. Tinc una bona fissura a la meva dreta per posar tots els friends i tascons que facin falta fins a arribar a la R1, que no té pèrdua, ja que és el mateix arbre.
L’Óscar ho fa en bambes i, quan arriba, es prepara els peus per al segon llarg.
Llarg 2 - IV, 40m
L’Óscar comença el següent llarg i opta més per col·locar merlets, aprofitant les grans patates. Ell simplement va escalant amb tendència a l’esquerra, sense creuar la línia de parabolts del Carles. Com que aquest llarg no té tants punts de referència, li costa trobar la R2. Se l’havia passat de llarg i li quedava sota una part de la paret que sobresurt i li tapa la reunió.
La troba just a la línia de la via del Carles, tenint en compte que ell ha d’estar a l’esquerra del petit sostre amb fissura que farem més endavant i que ha d’estar tocant la via del Carles. De fet, havia d’estar només uns metres per sobre de la R2 d’aquesta. Seguint aquestes pistes, l’Óscar finalment ha trobat el final del seu llarg.
El Víctor a la R2 del Carles.
La nostra R2 amb parabolts i búrils amb molts anys sobre del quals l'Óscar se n'ha refiat curiosament.
Llarg 3 - V+, 30m
M’havia demanat aquest llarg especialment per confrontar la por; admeto que me n’he penedit en algun moment.
He marxat directa a la fissura, que està plena de claus de ves a saber quan, deixant algun merlet pel camí (que després l’Óscar, amablement, m’ha explicat que no ha aguantat una merda). Allà em trobo amb les úniques assegurances de la via, més enllà de les R, i, tot i que no són de fiar, psicològicament m’ajuden bastant. L’inici de la fissura és el pas que em fa més cosa: només assegurada en un clau rovellat, les patates han desaparegut i, de cop i volta, la paret és molt més llisa per als peus. Amb una mica de concentració, però, faig el primer pas i això ja em dona confiança per seguir pujant per la fissura sense problemes; bé, això i el fet que els claus estan cada 20 cm.
Un cop finalitzat el pas dur de la via, segueixo cap a la dreta i, abans d’arribar als parabolts de la via de l’Adrià, apareix un verd a les roques, una mena de molsa, no sé. Aquí he mirat amunt i m’he adonat que recte s’intueix el foradot on podria estar la R3. Així que, pujant per les patates verdes, que més amunt són cada cop més bones, he arribat a la reunió que la guia anomena WC.
L'Óscar al WC.
Llarg 4 - IV, 30m
El Gentleman no té pèrdua en aquest llarg. Tot recte amunt, arriba a la R4, on s’ajunten la nostra via amb la del Carles i l’Adrià.
Entre les autoassegurances que col·loca, em deixa aquesta cinta ben maca en un pont de roca de filferro.
Un cop arribo, començo l’últim llarg mentre l’Óscar espera que arribin els Tetes a la seva R per si necessiten algun cop de mà. Resulta que acaba sent una bona decisió, i aquest cop de mà ens estanca més d’una hora, cada escalador en un tram diferent del Gorro, per desenredar les cordes dels Tetes.
Llarg 5 - III, 40m
Abans que comenci el conflicte, jo escalo el meu últim llarg. Una altra vegada, tranquil·la, i ja que hi soc, practico per col·locar tascons, que és el que se’m dona pitjor. Segueixo la fissura cap a l’esquerra, però quan passo l’arbust per arribar al cim pel seu darrere, em trobo que tinc massa fricció. Torno a rodejar l’arbust per quedar-me davant d’aquest i escalo l’últim pas abans d’arribar caminant a la creu i a la R5 del Gorro Frigi.
Em passo una bona estona al cim amb el mòbil, ajudant els Tetes a resoldre el tema de les cordes i fent de suport emocional per a l’Eric, que finalment apareix alleujat per davant del Monestir.
Tambe molt bon post, jajaja en camisa als tetes……..
Un estilaso sempre