Le Râteau
3769 m
Diumenge, 2 d'agost del 2026
Vaig anar a dormir la nit abans ben inquieta. Cap dels tres havíem fet mai res semblant a pujar Le Râteau (El Rasclet). Només teníem la poca informació que havíem trobat per internet per entendre com afrontar una activitat així. Teníem molt clara la teoria: agafar el telefèric, creuar el glaciar, pujar una pala de neu d’uns 45° i treure’ns els grampons un cop arribéssim a la roca per començar una grimpada que es convertiria en escalada de III grau.
Però com era el III grau a 3.700 metres? Havíem de portar autoassegurances? Hi havia reunions instal·lades?
Alguna ressenya parlava de llargs amb tres o cinc pitons; encara hi eren? Eren evidents de trobar? I, si no, què?
I era evident saber quin tros de roca era el Râteau? Arribaríem bé abans que tanquessin el telefèric de baixada? I, si no, què?
I el dubte més important: seria un gran inconvenient portar la meva càmera?
És una activitat que alguns fan amb guia, però diuen que va bé per iniciar-se en les ascensions mixtes amb passos d’escalada. Això em tranquil·litzava una mica. Tot i no tenir ningú amb experiència en aquest tipus d’activitat en el grup, al cap i a la fi havia de ser prou tranquil·la per iniciar-s’hi, i així va ser.
Pel bon sentit comú del Coach, ens vam llevar súper d’hora. La intenció era agafar el primer telefèric de La Grave, a les 7:30, i ens quedava a una hora del càmping.
A la cua del telefèric es van començar a calmar els nervis: hi havia unes quantes cordades que es dirigien al Râteau (tot i que nosaltres ens esperàvem molta més gent). Uns madrilenys molt simpàtics i més d’una parella amb guia tenien la intenció de fer la mateixa ascensió. No estaríem sols, però tampoc hi havia massa gent per ser molest.
Després de 37 € i mitja hora de telefèric, ens vam dirigir a l’entrada del glaciar, on ens vam calçar els grampons i ens vam encordar. El glaciar estava preciós i, per primer cop, vaig veure les famoses esquerdes que ens motiven a anar encordats.
De seguida vam arribar a la pala, on ja hi havia una traça molt marcada fent ziga-zagues que ajudava a pujar amb una inclinació més agraïda. Tan bon punt el desnivell va passar a ser pràcticament pla, el Rasclet es va fer evident.
Ens vam treure els grampons massa aviat, perquè abans de sortir de la pala ens va enganyar un tram de roca. Així que vam haver de rodejar la placa de neu que ens vam trobar més endavant, dirigint-nos cap a l’inici de l’aresta.
Diverses ressenyes mencionaven que, en comptes d’escalar el Rasclet per l’aresta, podies grimpar una mica i anar al seu mur del darrere, on hi havia assegurances i passos menys exposats. Així doncs, sempre encordats, vam grimpar fins a trobar-nos que no podíem seguir caminant o ens saltaríem el cim de llarg: tocava començar a escalar.
Per nosaltres, les assegurances i les reunions no van ser evidents des d’un principi i no sabíem quin era el millor lloc per començar a tirar amunt. Per sort, ens vam trobar una encordada que ja baixava desgrimpant i ens van indicar per on tirar. El Coach va començar mentre en Juan i jo l’asseguràvem. Quan es va dirigir per on li havien indicat, va veure unes bagues amb un mailló de seguida. Des d’allà ens va assegurar.
INICI de l'escalada
El següent llarg el vaig provar jo. Des de la primera R es veien més bagues cap a la dreta.
Primera R
Quan hi vaig arribar, encara quedava força corda, així que vaig seguir i vaig muntar una reunió espontània amb una de les nostres bagues en una roca qualsevol. Hi havia tantes pedres fixes que no calien gaires autoassegurances, més enllà d’algunes bagues o cintes llargues per fer merlets. Tot i així, a la baixada vaig veure claus que se’ns havien passat per alt, ja que es trobaven recte amunt en comptes de cap a la dreta.
Segona R
En Kalvin va fer l’últim llarg i, quan el vam atrapar, vam acabar encordats la cresta fins a arribar al cim.
L'escalada ens va semblar que tirava més cap a III+/IV.
Al cim no hi vam estar massa estona: érem l’última encordada que quedava al Râteau. Vam veure el primer ràpel dels tres cap a l’oest. Amb la nostra corda de 60 m va ser més que suficient.
Aquell va ser el primer ràpel del Juan!
Després dels ràpels, vam tornar per on havíem vingut. La pala de neu es va fer llarguíssima ara que ja havíem fet el cim. El glaciar també ens va semblar molt més llarg a la tornada, però sobretot perquè el gel i la neu, en fondre’s, ens van complicar el camí, creant esquerdes més grosses i trams més fangosos.
Finalment, seure al telefèric i veure el paisatge de tornada em va permetre descansar. Tot i que l’activitat no havia estat complicada tècnicament, tots els estils i canvis en la manera de progressar em van cansar i vaig acabar esgotada. Va ser una activitat que em va omplir moltíssim, una autèntica aventura. Vaig sortir amb ganes de posar-me més forta i poder fer coses semblants l’estiu vinent.
Molt guay la experiencia!
Manifestant que l’any que ve la Meije!