L'Enclusa
Dimecres, 2 de setembre del 2026
Aprofitant els últims dies de vacances, la Laia, la Dane i jo hem anat a fer un 100 cims dels nostres. El Balú no ha pogut venir, però espero que es recuperi aviat per tornar a la muntanya junts.
Doncs bé, la Laia tenia una condició: no massa desnivell, ja que la Dane ho passa malament. Així doncs, he trobat aquesta ruta amb trams de pujada no necessàriament exigents (però tampoc regalats del tot) i força distància. A més, tenia bastants punts d’interès, cosa que a mi i a la Laia ens agrada molt, i avui ens ha permès descobrir les ruïnes d’un castell, una colònia industrial abandonada i l’amagatall d’un bandoler...
Ens ha encantat l’inici, passejant una mica pel poble, on hem vist la Font Gran, la qual va tenir un gran paper en l’aprofitament de l’aigua i en el desenvolupament de la població. A sobre, a la mateixa plaça hi havia un plataner centenari. Hem rodejat l’edifici que dona a aquesta plaça i hem creat les nostres sospites que es tracta del Casal de Joves de Taradell.
De seguida ens hem trobat un edifici abandonat que ens ha cridat molt l’atenció, perquè, a mesura que avançàvem, l’edifici no s’acabava mai. Des de la Font de Sant Jaume (on hi ha una majòlica que deu representar la Batalla de Clavijo), he pogut veure més d’aprop aquest edifici enorme. Tenia ganes d’explorar-lo, però m’hi podria haver passat tot el dia. Més endavant he après que es diu El Tint i que era una colònia industrial vinculada a les fàbriques tèxtils. A taradell.cat hi trobareu més informació.
Més endavant, hem passat per la gran Església de Sant Genís i pel costat de la Torre de Don Carles, la qual, segons la informació de l’Ajuntament, va ser edificada pel baró de Taradell, Carles de Cruïlles i de Vilademany, com a torre de guaita i defensa i com a part d’una gran obra de fortificació que no es va arribar a completar. Va servir fins a temps moderns com a presó del terme. Tot això i encara no havíem sortit del poble!
Després de veure l’Ermita de Santa Llúcia, el nostre últim punt d’interès dins de Taradell, ens hem dirigit cap al camp, creuant per sota d’unes cases, i finalment hem arribat al bosc.
Al cap d’una estona hem arribat al Castell de Taradell! El castell, també conegut com a Castell d’en Boix, està documentat des de l’any 893 i es va construir estratègicament sobre una gran formació rocosa, tant per dificultar-ne l’accés com per tenir una bona panoràmica de tot el territori. Durant segles va ser el centre administratiu i defensiu del terme de Taradell. Amb el temps va quedar abandonat i en ruïnes, fins que les seves restes es van consolidar.
Aquí la Laia i la Dane han celebrat que la pitjor part de desnivell s'havia acabat.
No en queda gaire cosa, però m’ha sorprès on l’havien col·locat. El castell estava sobre una forma rocosa molt xula que em feia venir ganes d’escalar; m’havia semblat ideal per fer boulder. De seguida he vist que no soc l’única a qui li ha passat pel cap, ja que estava tot tacat de magnesi!
M’he decebut una mica quan he vist un senyal que prohibia l’escalada allà, però el disgust ha passat ràpid.
Quan hem recuperat la marxa, la ruta ens ha portat per un sender PLE DE BOULDERS. No sé si els sectors de boulder acostumen a ser així, però aquest m’ha semblat interminable.
Tal com el castell, el cim de l’Enclusa està sobre una curiosa forma rocosa on no he pogut evitar fer-me un sessioneo. De fet, el nom del cim ve d’aquesta forma, que recorda l’enclusa d’un ferrer. Després de fer un mos, ens hem dirigit al punt de l’excursió que em feia més il·lusió veure: les Cuines d’en Rocaguinarda.
Aquestes "són coves i balmes situades en una magnífica plataforma que forma una mena de balconada protegida i de difícil accés. Les coves pròpiament dites són tres cavitats, dues d’elles unides, excavades a la roca calcària per algun antic corrent o filtració d’aigua.
Com he mencionat abans, Rocaguinarda era un dels membres més coneguts dels Nyerros. Aquests eren un dels dos grans bàndols de finals del segle XVI i la primera meitat del XVII, en plena època del bandolerisme català, i grans rivals de l’altre bàndol, els Cadells. El conflicte tenia l’origen en la rivalitat entre famílies nobles, especialment els Banyuls de Nyer i els Cadell, però amb el temps cada bàndol va anar incorporant una xarxa més àmplia de famílies, partidaris i bandolers, fent que el conflicte fos molt més complex.
Aquest indret va servir moltes vegades de refugi o amagatall del bandoler Perot Rocaguinarda entre els anys 1606 i 1610, quan actuava com a cap de quadrilla dels Nyerros" (taradell.cat). Es veu que Rocaguinarda s’amagava allà perquè podia comptar amb la protecció del senyor del castell de Taradell, cosa que m’ha sorprès, perquè jo, ignorant, pensava que els bandolers eren enemics de la noblesa. Avui he après que no era ben bé així.
L’excursió ha seguit passant per esglésies i raconets preciosos, amb moltes fonts per refrescar-nos.
